Ovidi.

No he pogut contenir l'alegria quan he entrat al correu electrònic. Hi havia tres missatges, un de Relatsencatalà.cat, algú havia valorat el darrer poema que he publicat, dedicat a l'Ovidi (a continuació el podeu llegir), ja el fet de que comenten algun relat teu a Relats en Català, una web on milers de persones publiquen els seus escrits, t'ompli de satisfacció, i més grata ha sigut la sorpresa en el moment que he vist que aquest algú era Marc Freixas, l'autor del conegut poema recitat a la cançó del seu homònim (a mitges) Cesk Freixas,

I quin mal faig, si dic que sóc independentista;
si jo de mal no en sé fer,
i ressegueixo amb la paraula el desig del meu paisatge somiat.

I si crido contra el vent i disparo amb les paraules,
i si parlo del meu poble i ressegueixo el bell paisatge;
i si canto els himnes de les nostres esperances,
fins el dia que toquem amb les nostres mans, la nostra absoluta llibertat,
i més.

I quin mal faig, si dic que vull la independència.

Marc Freixas

Bé, i fins ací l'entrada d'avui, us deixe el meu poema dedicat a l'Ovidi, espere que us agrade.

Les teves mil cares,
totes les disciplines que humilment tractares
afèrrimament es clavaren a les vides nostres,
Ovidi.

La teva presència,
tan vàcua i tan latent amb el pas del temps,
inexorables, les vacances que t'has pres,
Ovidi.

Les teves cançons,
vives, que encara escolte, i les sent dins meu
homenatge que et van retre però no és prou,
Ovidi.

El que tu deies,
sols ho deies tu, no era el què, era el com,
no queda ningú que ho faça així i cal més que mai
Ovidi.

Tot el que has fet,
i el que es quedà per fer, és el que avui vivim
el pa de cada dia, fan falta més Ovidis,
Ovidi

Perquè vull, perquè cal. Ovidi.

Raimon Ribera

Ací podeu seguir tot el que escric.

Un salut.