Noves antigues penes

El 1971 l'editorial l'Estel publicava el Llibre de Meravelles de Vicent Andrés Estellés on hi apareixia el poema "Les propietats de la pena", segurament el poema més conegut de l'escriptor de Burjassot, aquest poema ha esdevingut un símbol de la nostra nació, una elegia a la consciència nacional.

Aquest poema que quasi tots coneixereu deia:

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.  

                                         Vicent Andrés Estellés

Aquests dies, seguint l'estructura d'aquest poema he escrit les següents paraules.

Hauran passat els anys
però tu continuaràs sent el poble,
el poble que caminava entre la pols
i ara està soterrat sota aquesta,
intentant inútilment
parlar d'antigues penes.
Cert és que hauràs assumit la pena
hauràs assumit massa coses a la vida,
la mort d'un poble viu,
oblidaràs quina fou la teva feina,
perquè no dormies.
Per què deixares que morira la paraula
si tu eres la mateixa paraula?,
la paraula viva i amarga.
No, no et mataren per parlar,
per dir les paraules justes i feridores,
et suïcidares pel teu silenci
el maleït silenci que en la llarga nit
s'apoderà de tu i del teu poble.
Així i tot, encara intentes cridar,
et negues categòricament a desaparèixer,
mentre tot es fa fosc i la llum s'atenua,
saps que allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble,
i hui, encara en quedem uns pocs.

                                         Raimon Ribera Añó