22 d'abril de 2010
Últimament tinc el cap en coses bastant alienes al bloc, crec que està començant a decaure, ja fa temps que ho va fer, mentrestant, de quan en quan publicaré alguna cosa.
Aquella carta fou demolidora, va ser com si es tractara d'una fina làmina de cristall que cau lentament al terra i que en qüestió de mil·lèsimes de segon esdevé pols, una pols fina i aparentment inofensiva que intenta sigil·losament clavar-se dins la pell provocant un dolor intens i penetrant i ho aconsegueix.
Aquella carta que acabava amb un dur fins sempre, que com a conseqüència assegurada però no única incloïa el comiat d'aquella persona que feia anys i panys que estimava, un comiat que seria dolent i si més no, crític i fatídic, aquell comiat era allò que s'acostuma a dir el principi del fi i que faria que la meva vida donés un gir inexorable en direcció a cap lloc, un gir que convertiria la meva estància sobre la terra en un vertader infern al que sols sabia arribar el meu pensament i que seria difícil, sense cap mena de dubte, retornar a l'estat de felicitat que havia assolit durant els últims anys.
És dit, i de ben cert, que la vida dona voltes, de vegades aquestes voltes esdevenen casualitats que et canvien la vida per complet, no sabria dir-te si per a bé o per a mal, però allò de que done fe és que influeix a la teva vida d'una mena exorbitantment nefasta, o si més no, genial.
No saps com me n'alegre de poder llegir-te novament (encara que siga quan pugues... escriu: cada vegada que fem un apunt és una xicoteta punxeta que els clavem... no cal dir a qui). Bon dia. I vindreu a la Intercomarcal? Àngel
ResponEliminaEt passaré la foto d'ahir.