A aquestes hores...

Hui, que ja ho has perdut tot,
que no trobes forces per continuar endavant,
que no hi ha motiu aparent pel que lluitar,
que sents unes horribles pessigolles.
Quan vols sentir-te prop però estàs lluny,
quan ridículament intentes enganyar-te,
quan et lamentes, quan penses, parles, crides, estimes,
els nervis et rosseguen, et desfan la carn,
sense pietat;
quan no pots menjar, no et permets dormir,
quan perds la nitidesa dels somnis,
veus com desapareixen les persones vers l'horitzó,
quan sents que ha de canviar,
que s'ha de reiniciar el cicle,
que la roda ha de tornar a girar.
Quan et negues la felicitat,
quan t'estanques i no eixes del forat
on estàs enfonsat;
quan necessites una corda i no trobes el cap,
Aleshores...
Aleshores estàs perdut.

Si frenes, alces el cap, mires al teu voltant,
veuràs, que potser, no tot està tancat,
veus camins, abruptes, però amb eixida,
una vida, una partida per jugar.
Quí sap que espera rere la porta del fons?
Quí, més que tu, pot decidir obrir-la?
Et tu, la clau que obre tots els panys,
sols si estàs realment decidit a fer-ho,
si acceptes deixar enrere el teu passat,
si assumeixes que encara queda lluita,
fins acabar el combat.

No et rendeixis,
no et deixis portar,
no arribaràs mai a port,
elegeix un camí i segueix-lo,
no tingues por,
pots ser feliç,
-si tu vols.